LA CIUTAT

Soc a Nova York, recorro les seves avingudes, les seves places i parcs. 
Em dirigeixo a Penn Station per agafar el tren cap a Princeton

Aquesta estació  inaugurada 27 novembre 1910 situada a la vuitena entre la 31 i la 33 és troba dessota al Madison Square Garden, on veig anunciat un concert dels Eagles pel dijous dia 18 amb preus que van dels 49,5$ als  199,5$, no penso anar-hi, em produeixen un cert estranyament veure velles glories dels 70.

Es inevitable pensar que NY és “LA CIUTAT” amb majúscules, aclaparadora, excessiva, però on jo em trobo, curiosament, com si fos a casa.

No se si és degut al seu tramat rectilini de carrers  com el del eixample barceloni, on orientar-se és molt fàcil, o a la interiorització de milers d’imatges i seqüencies cinematogràfiques vistes al llarg de la meva vida, situades a aquesta ciutat, en virtut del que esdevé uns dels escenaris de l’imaginari col·lectiu contemporani. Tot això,  fa que em trobi més a gust a NY que a Gijón, per exemple.


Parlant de cinema i NY, és inevitable pensar en Woody Allen i el seu film “Manhattan” 1979, on definia aquest barri de New York com una “metàfora de la decadència de la cultura contemporània”.

Fa uns 6 anys a raó d’un viatge a LA CIUTAT vaig publicar a un blog un poema de Konstantinos Kavafis: anomenat:

LA CIUTAT 
“Aniré a una altra terra, cap a un altre mar 
i una ciutat millor amb certesa trobaré. 
Doncs cada esforç meu està aquí condemnat, 
i mor el meu cor, el mateix que els meus pensaments en aquesta desolada llangor. 
On adreço la meva mirada només veig les fosques ruïnes de la meva vida
i els molts anys que aquí vaig passar o vaig destruir”. 
No trobaràs una altra terra ni una altra mar.
La ciutat anirà en tu sempre. 
Tornaràs als mateixos carrers. 
I en els mateixos suburbis arribarà la teva vellesa;
a la mateixa casa envelliràs. 
Doncs la ciutat sempre és la mateixa. Una altra no busquis
-no la hi ha-, 
ni camins ni vaixell per a tu. 
La vida que aquí vas perdre l'has destruït en tota la terra”.

Malgrat que Kavasfis tingui raó en la seva visió pessimista i lúcida, i les ciutats, al cap i a la fi, son ciutats interiors, de les que no podem fugir.

Això no obstant, darrerament,  cada  viatge que faig a LA CIUTAT m’emplena d’esperança en la possibilitat de corregir cadascuna de les errades que hagi pogut cometre anteriorment.


Aquesta possibilitat que em dóna viatjar  LA CIUTAT, de ben segur que  té molt a veure amb el fet de que fa uns 6 anys, per a mi tornar a NY és reconquerir un temps perdut, tot retrobant-me amb la persona que més estimo a la vida, la meva filla, i això, naturalment, em predisposa a un estat d’ànim especial cada cop que hi vaig. 

Comentaris